Helena (Joan Manuel Serrat)

Fa dies que
abocat al balcó
he perdut el jornal
xerrant amb un pardal
més avorrit que jo.

O mirant com s'esfulla un alzinar
olorant romaní.
Com tornen a florir
i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demá i espero...
i espero.

Vivint amb res.

Treballant per no res
i un dia com si res
morir-me de no res.
Adéu siau. Mercès.

Al fons d'un bar
fotent-me un perfumat
per escalfar-me el cor
mentre arriba la mort
a jugar al subastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demà
i espero... i espero... i espero...
Abocat al balcó espero.
Despullant l'horitzó espero.
Espero per Nadal i per la Magdalena
pel dia i per la nit que torni Helena
que torni Helena...

I és que quan passa pel meu carrer
fins el geranis li cluquen l'ull.
L'aire es fa tebi amb el seu alè
i les llambordes miren amunt sa pell morena.

Quan passa Helena.

Quan ella mira saps que la font
quan ella vol, la dóna.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella calla, tot jo tremolo.
Quan ella estima, l'amor pren vol...
I entre teulades es gronxa el sol
i els passarells dels fils de la llum
miren gelosos com riu i es mou.
Color d'espera llarga i perfum
de lluna plena

Ña meva Helena. La meva Helena... però...

Fa dies que l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.